Mba'eichapa!
Ja fa dues setmanes que vam arribar a Horqueta i són moltes coses les viscudes, però moltes més les que voldria poder conèixer... Em dóna la sensació que quan estigui "aclimatat" ja serà la hora de marxar.
Aquesta última setmana ha estat força rara. Divendres passat, la meva companya va patir apendicitis i la van haver d'operar el mateix dia. Tot ha anat bé, tant bé que avui ja ha tornat a Mitãnguéra. Però tot això ens ha destrotat una mica el ritme del CTM, sobretot a ella que ha estat prop d'una setmana tancada a l'habitació de la residència o "la cueva" com li diu ella.
Són moltes coses les que visc i moltes les que m'agradaria explicar, però només puc explicar-ne algunes de significatives.
Aquesta setmana ha fet molt fred, per ser un país tropical. Si divendres passat erem a 30, aquests dies hem estat per sota els 10ºC. Porto un costipat que no marxa ni a patades! :S Evidentment, els nens/es deixen d'assistir a Mitãnguéra, sobretot ara a final de setmana que els hi queda poca roba d'abric.
A Mitãnguéra hem començat amb la tasca d'higiene amb els nens i nenes del centre, ja que les dutxes fins aquesta setmana estaven en construcció. Aquesta setmana m'ha tocat convèncer en Carlitos dues vegades perquè es dutxes i rentar-li la roba. En Carlitos té uns 7 o 8 anys i és "un niño de calle calle", com em va dir una de les treballadores del centre; marxa de casa a les 6 del matí i arriba a casa a les 11 de la nit, algun dia no torna. Tampoc va a l'escola i es nota, ja que el castellà li costa parlar. Els dos hem connectat d'alguna manera; per això, em toca a mi dutxar-lo i rentar-li la roba a mà.
Ahir dijous, vaig anar a "la escuelita", la escola humil dels maristes on els/les alumnes paguen 5000 guaranís al mes, menys d'un €. L'estil d'educar és diferent degut als pocs recursos físics que tenen els alumnes i les professores, però tenen molts recursos educatius degut a que han de compensar el que no tenen amb altres coses. Això sí, el ritme és moooolt tranquil. Els nens i nenes d'aquí no surten amb un nivell comparable amb els nens/es de la mateixa edat a Espanya, però a nivell de relacions i de viure els donen 1000 voltes. El que més m'agrada és el fet que em miren quan passo i em tornen els somriures que el faig.
Avui les dones del menjador han comprat una taula nova amb bancs que hem anat a buscar. He caminat per carrers de terra vermella amb 30 nens al voltant. La cara de felicitat d'haver aconseguit allò, l'he vist contades vegades. Aquestes mares, cada dissabte preparen menjar i el venen a plaça per conseguir diners pel projecte. És brutal el que fan aquestes dones. Sense cap organització al darrera estan conseguint quelcom inimaginable per la majoria de nosaltres. Nosaltres no aportem gran cosa allà, però el fet de ser-hi i passar-hi el temps val molt la pena.
Em continua xocant els nens venedors que hi ha pel carrer. No són molts, però n'hi ha. M'he fet amb un d'ells, en Francisco, que pels matins va a "la escuelita" i algunes tardes ven "chipas" (uns roscos típics d'aquí) que ha fet la seva àvia. És una realitat d'aquí, normal aquí i impensable a allà. Per això és tant important la feina de Mitãnguéra: per treure nens del carrer i per donar a la gent d'aquí una altra visió.
Segur que em deixo 1000 i una coses, però tot això és un simple tastet per mostrar-vos una part del que visc i sento.
Una abraçada de nen/a del Mitãnguéra!
