Em passo a Wordpress

nohihapressa.wordpress.com

2a minicrònica des de Paraguai

Mba'eichapa!

Ja fa dues setmanes que vam arribar a Horqueta i són moltes coses les viscudes, però moltes més les que voldria poder conèixer... Em dóna la sensació que quan estigui "aclimatat" ja serà la hora de marxar.

Aquesta última setmana ha estat força rara. Divendres passat, la meva companya va patir apendicitis i la van haver d'operar el mateix dia. Tot ha anat bé, tant bé que avui ja ha tornat a Mitãnguéra. Però tot això ens ha destrotat una mica el ritme del CTM, sobretot a ella que ha estat prop d'una setmana tancada a l'habitació de la residència o "la cueva" com li diu ella.

Són moltes coses les que visc i moltes les que m'agradaria explicar, però només puc explicar-ne algunes de significatives.

Aquesta setmana ha fet molt fred, per ser un país tropical. Si divendres passat erem a 30, aquests dies hem estat per sota els 10ºC. Porto un costipat que no marxa ni a patades! :S Evidentment, els nens/es deixen d'assistir a Mitãnguéra, sobretot ara a final de setmana que els hi queda poca roba d'abric.

A Mitãnguéra hem començat amb la tasca d'higiene amb els nens i nenes del centre, ja que les dutxes fins aquesta setmana estaven en construcció. Aquesta setmana m'ha tocat convèncer en Carlitos dues vegades perquè es dutxes i rentar-li la roba. En Carlitos té uns 7 o 8 anys i és "un niño de calle calle", com em va dir una de les treballadores del centre; marxa de casa a les 6 del matí i arriba a casa a les 11 de la nit, algun dia no torna. Tampoc va a l'escola i es nota, ja que el castellà li costa parlar. Els dos hem connectat d'alguna manera; per això, em toca a mi dutxar-lo i rentar-li la roba a mà.

Ahir dijous, vaig anar a "la escuelita", la escola humil dels maristes on els/les alumnes paguen 5000 guaranís al mes, menys d'un €. L'estil d'educar és diferent degut als pocs recursos físics que tenen els alumnes i les professores, però tenen molts recursos educatius degut a que han de compensar el que no tenen amb altres coses. Això sí, el ritme és moooolt tranquil. Els nens i nenes d'aquí no surten amb un nivell comparable amb els nens/es de la mateixa edat a Espanya, però a nivell de relacions i de viure els donen 1000 voltes. El que més m'agrada és el fet que em miren quan passo i em tornen els somriures que el faig.

Avui les dones del menjador han comprat una taula nova amb bancs que hem anat a buscar. He caminat per carrers de terra vermella amb 30 nens al voltant. La cara de felicitat d'haver aconseguit allò, l'he vist contades vegades. Aquestes mares, cada dissabte preparen menjar i el venen a plaça per conseguir diners pel projecte. És brutal el que fan aquestes dones. Sense cap organització al darrera estan conseguint quelcom inimaginable per la majoria de nosaltres. Nosaltres no aportem gran cosa allà, però el fet de ser-hi i passar-hi el temps val molt la pena.

Em continua xocant els nens venedors que hi ha pel carrer. No són molts, però n'hi ha. M'he fet amb un d'ells, en Francisco, que pels matins va a "la escuelita" i algunes tardes ven "chipas" (uns roscos típics d'aquí) que ha fet la seva àvia. És una realitat d'aquí, normal aquí i impensable a allà. Per això és tant important la feina de Mitãnguéra: per treure nens del carrer i per donar a la gent d'aquí una altra visió.

Segur que em deixo 1000 i una coses, però tot això és un simple tastet per mostrar-vos una part del que visc i sento.

Una abraçada de nen/a del Mitãnguéra!

1a minicrònica des de Parguai

Mba'eichapa! (Salutació en guaraní) Com veieu estic aprenent una mica d'idiomes :P

ja portem aproximadament una setmana a Paraguay. És difícil d'explicar tot el que he pogut observar sent completament empàtic amb el país...

30 hores de viatge amb avió ens va dur a aquest país desconegut de Sudamèrica. De Barcelona a Roma, de Roma a Sao Paulo i de Sao Paulo a Asunción, fent escala a Ciudad del Este (ciutat al límit de la frontera amb Brasil). Una evidència d'aquest món boig, que per anar a un lloc has d'anar enrera per després tirar endavant.

És un país que es troba a cavall (cavally en guaraní) del que nosaltres coneixem a occident i el que nosaltres coneixem com a Sud, pots veure cases molt molt humils però amb televisor i equip de música que es poden sentir a 100 metres.

El grup d'Horqueta (som 3 o puhapy en guaraní) estem residint a una residència de noies del camp que durant el curs escolar (de febrer a novembre) viuen allà. Són 36 noies cuidades per 3 monges. Puc confessar que van "molt fortes"; algun cop fan un comentari en guaraní i es fiquen a riure totes mirant-me i, com és d'esperar, fujo jeje

Mentre una es queda a la residència durant el dia, les altres dues van a un centre obert que tenen els germans Maristes al costat de "la escuela". Es diu Mitanguéra Rekové. que traduit significa "La vida de los niños". Aquest nom està encertadíssim, ja que la seva finalitat és cuidar la vida dels nens i nenes que hi van, ja que molts es dediquen a treballar, a la venta ambulant o a estar al carrer quan no tenen escola (per estar al centre els obliguen a anar a l'escola). Hi ha nens de 1 any fins a 12 o 13 anys... En el centre juguen, mengen, es renten, canten, fan els deures... Allà són nens i nenes.

Les mateixes dues persones que van a Mitanguéra van a les 11 a un menjador social improvitzat per 4 mares d'un barri prop del centre d'Horqueta. Mengen cada dia entre 50 i 80 nens i nenes, segurament és de les imatges més impactants que he pogut veure, per dos motius: per l'aspecte a simple vista, que no vull descriure perquè segurament crearia una imatge que no vull crear, i pels pebrots de les mares que han muntat això. Mares de famílies superhumils, molt humils que han destinats els seus migdies a les famílies del barri. Això és SOLIDARITAT!

A partir de la setmana vinent, començarem a anar a "la escuelita", l'escola humil dels germans Maristes. Paguen 5000 guaranís al mes (és menys d'1€) i molts no ho paguen.

Moltes coses a explicar, masses! Però no ho puc desvelar tot, ja us explicaré quelcom a la tornada o en d'altres mails, però no tot ja que us convido a que vingueu.

Una abraçada de nen/a del Mitãnguéra!

Comença l'AVENTURA: CTM Horqueta 2011

Ja arribat el dia que durant uns quants mesos he esperat. Ja no hi ha marxa enrere, encara que tampoc me'n faria...

Completament nerviós pel que esdevindrà aquests Camps de Treball Missió de SED. No sé si em deixo res aquí: si és material, cap problema; si no és material, quan torni potser ho retrobo.

Marxo a un altre continent geogràfic i sociocultural. Marxo sent un i convençut de tornar sent una mica diferent.

I, avui més que mai, una abraçada ben forta.

7è i 8è dia de formació del ISI

Ja és l'últim cap de setmana de formació, però enlloc de centrar-nos en la preparació hem tocat de peus a terra. Quina és la nostra tasca? Conèixer el Sud per canviar el Nord.

INDIGNAT! Així és com m'he quedat després dels dos tallers principals del cap de setmana: "Deute ecològic" i "El consum nostre dia a dia".

Com és que hem parlat tant del Nord, si viatgem cap al Sud a fer un Camp de Treball/Missió? Si volem que el Sud sigui Sud, hem de fer que el Nord canvii i respecti al Sud i al Nord per igual, ja que ara mateix no respecta a caps dels dos.

Ara toca preparar-ho tot pel viatge. Els nervis comencen a fer-se presents, malgrat encara quedi un mes i mig per marxar... Ha començat la REVOLUCIÓ personal?

Paraguai? Ah! Però existeix aquest país?

Segurament, el títol d'aquest post deu ser la resposta per part de molta gent. En què em baso per dir això?

Aquest matí he anat a un parell de llibreries i, passant per davant la secció de països amb tot de guies de països d'arreu del món, m'ha vingut al cap "Deu haver alguna guia de Paraguai?". Doncs, com ja m'esperava, no. Com a molt tenia 10 pàgines a la guia "Sudamérica para mochileros" del Lonely Planet.

Paraguai no és un d'aquells països escollits, per la majoria, per anar a visitar algun cop a la vida. Se'm fa extrany dir això, ja que per mi és un païs del qual sempre n'he sentit a parlar...

Final del 5è i 6è dia de formació del ISI

Final del 5è dia

Ja pensava que el dia s'havia acabat, m'equivocava. Pensava que era l'únic que quedava despert, però em vaig trobar en Carles llegint el diari i, abans de poder-li dir bona nit, ell es va avançar dient-me "Voldria parlar amb tu".

Em va dir que no aniria on preferia, Tanzánia hauria d'esperar degut a imprevistos d'últim moment. Ell tenia el neguit de si acceptaria (o així m'ho va semblar), ja que vaig transmetre la meva preferència vers Àfrica. De fet, la decepció em va invair per uns instants, però la il·lusió d'anar al Paraguai, un lloc del qual he sentit a parlar a tantes persones del món marista, va guanyar terreny. A més a més, em va dir que seria el coordinador del grupet de 3 persones, un novato com soc jo... La conversa va continuar fins que no va quedar res per dir-nos o el cansament ens va fer callar.

Aquella nit em va costar moltíssim dormir-me, la notícia inesperada em va fer donar moltes voltes durant tota la nit.

6è dia

La conversa de la nit anterior no va parar de rondar pel meu cap durant la resta del dia...

El taller del matí "Què fariem si ens trobéssim en la situació...?", un petit tastet de situacions que ens podríem trobar allà i construcció del nostre propi decàleg d'actuació. Molt útil!

El moment esperat per la majoria va arribar. El moment de dir on anava cadascú i amb qui. Vaig aprofitar l'avantatge d'unes horetes de saber on aniria per fixar-me en la reacció de les meves companyes d'aventura. Com sempre, intento comprendre l'expressivitat del cos i la cara.

La meva tasca al Paraguai ja ha començat. El continent bressol de la Teologia de l'Alliberament m'acollirà durant un mes. Podré veure l'herència d'aquells homes i dones que han donat la seva vida pel poble?

5è dia de formació del ISI

Malgrat haver arribat tard i, en conseqüència, haver-me perdut el matí, no ha deixat de ser un dia intens... El fet religiós a Àfrica i a Sudamèrica és un d'aquells àmbits que més em crida atenció d'aquest viatge que cada cop més aprop queda... Què podem aprendre nosaltres d'ells? L'alegria d'Àfrica i la Teologia de l'alliberament de Sudamèrica, entre d'altres?

Desenvolupament, desenvolupat, subdesenvolupat... Respecte què o qui?

Un regal: un curt que es titula "Binta y la gran idea". (tubab = home blanc)

Binta y la gran idea from dburgui on Vimeo.

«Si seguimos el camino que el primer mundo nos marca corremos el riesgo de que los hijos de nuestro hijos se queden sin peces, sin árboles, sin aire…y en el afán de acumular bienes nos lleve a perder el sentimiento de solidaridad y que el miedo a perder las riquezas acumuladas nos lleve a destruirnos entre nosotros. Es por ello que quiero aportar mi pequeño grano de arena, solcito iniciar los trámites de adopción de un niño tubab. Ya destetado, a ser posible, para que pueda aquí desarrollarse como persona y adquirir los conocimientos necesarios para ser feliz en nuestra humilde comunidad»

«Mi padre dice que todos los niños del mundo tienen derecho a educarse en un espíritu de amistad, de tolerancia, de paz y de fraternidad. Todos los niños, incluso los tubab»

«Mi padre dice que debemos aprender del comportamiento de los pájaros. Los pájaros son tan listos que toman lo mejor del norte y lo mejor del sur»

M'ha agafat certa por. Com, quant i què implicarà aquesta experiència per a mi? El temps dirà...

Un text que vaig llegir durant la Pasqua...

DEU CONSELLS PER VIURE LA RELIGIÓ AL SEGLE XXI

1. Relliga’t. Evita el solipsisme, l’individualisme, la solitud nefasta. Relliga’t al més profund de tu mateix, allà on es cultiven els béns infinits; a la natura, de la qual tots som expressió i consciència; al proïsme, de qui inevitablement depenem; a Déu, que ens estima incondicionalment. Això és la religió: re-lligar.

2. Tingues present que les religions van sorgir en la història de la humanitat fa prop de mil anys. L’espiritualitat, però, és tan antiga com la pròpia humanitat. Ella és el fonament de tota religió, així com l’amor ho és en relació amb la família. Busca en la teva religió perfeccionar la teva espiritualitat. Desconfia de la religió que no cultiva l’espiritualitat sinó que prioritza dogmes, preceptes, manaments, jerarquies i lleis.

3. Verifica si la teva religió està centrada en el més gran do de Déu: la vida. Una religió centrada en l’autoritat, en la doctrina, en la idea de pecat, en la predestinació, és l’opi del poble. “Jo he vingut perquè tothom tingui vida, i la tingui en abundàcia.” (Jo, 10:10). Per tant, la religió no es pot mantenir indiferent a tot allò que impedeix o amenaça la vida: l’opressió, l’exclusió, la submissió, la discriminació, la desqualificació de qui no abraça el mateix credo.

4. Pren compromís amb una comunitat que valori per damunt de tot el perfeccionament de l’espiritualitat. Religió és comunió. I imprimeix a la teva comunitat un caràcter social: combat a la misèria; solidaritat amb els pobres i desfavorits; defensa intransigent de la vida; denúncia de les estructures de mort; anunci d’un “altre món possible”, més just i lliure, on tots puguin viure amb dignitat i felicitat.

5. Interioritza la teva experiència religiosa. Transforma el que creus en el que fas. Redueix la contradicció entre la teva oració i la teva acció. Fes per als altres el que t’agradaria que fessin per a tu. Estima com ho fa Déu. Incondicionalment.

6. Resa. Una religió sense oració és com un menú sense res per menjar. Reserva un moment del dia per trobar-te amb Déu en el més íntim de tu mateix. Medita. Deixa que l’Esperit diví afaiçoni el teu esperit, desfés els teus nusos interiors, dilata la teva capacitat amorosa.

7. Sigues tolerant amb les altres religions, així com desitges que ho siguin amb la teva. Deslliura’t de qualsevol tendència fonamentalista de qui es creu amo i senyor de la veritat i l’únic intèrpret de la voluntat de Déu. Mira de dialogar amb aquells que manifesten crences diferents d ela teva. Qui estima no és pas intolerant.

8. Recorda: Déu no té religió. Som nosaltres els que, a l’hora d’institucionalitzar diferents experiències espirituals, vam crear les religions. Totes estan inserides en aquest món en què vivim, i mantenen una intrínseca interrelació. Tota relació du a terme, en la societat en què s’insereix, un paper polític, ja sigui legitimant les injustícies (sent-hi indiferent), ja sigui denunciant-les profèticament en nom del principi que tots som fills i filles de Déu. Per tant, tenim el dret de fer de la humanitat una família.

9. L’arbre es coneix pels seus fruits. Considera si la teva religió és amorosa o excloent, sembradora de benediccions o embaixadora de l’infern, serva del projecte de Déu en la història humana o del poder dels diners.  

10. Déu és amor. Una religió que no condueix a l’amor no ñes cosa de Déu. Estimar és molt més important que no pas tenir fe, abraçar una religió o freqüentar temples. “Si tingués la fe ben íntegra fins a fer canviar de lloc les muntanyes, però no tingués caritat, no seria res”, va dir l’apòstol Pau (1C 13:2). Val més un ateu que estima que no pas un creient que odia, discrimina i oprimeix. L’amor és l’arrel i el fruit de tota religió verdadera; i l’experiència de Déu, de tota fe autèntica.

 

Frei Betto

São Paulo, Brasil (Agenda Llatinoamericana 2011)

4t dia de formació del ISI

El taller d'avui crec que ha sigut una continuació del d'ahir, però aquest enfocat des d'una visió més global: una mica d'història de l'evolució de les ONGs. Com les actituds bones que tenien les primeres ONGs, van repercutir moltes vegades negativament allà on van actuar.

Sembla casualitat que dos dies abans es publiqués aquest article a 'La Vanguardia'. A més a més, també podem trobar aquesta entrevista radiofònica de Catalunya Ràdio:

Podem estar més o menys d'acord amb el que diu en Gustau Nerín, però no li falta part de raó, oi? Ens trobem en plena transició: d'assistencialistes a transformistes, de curt a llarg termini, de veure els efectes a pensar en les causes, de controlar a acompanyar...

D'aquest segon cap de setmana, surten moltes conclusions; no només del viatge, sinó del que potser vindrà després...

En breu sabré amb QUI i ON vaig. IL·LUSIÓ!

3r dia de formació del ISI

Com preveien les expectatives, avui ha sigut un dia força intens, fins i tot, en algun moment podria dir que massa. Un dia que comença amb les Benaurances fa que t'hagis de situar ben d'hora per tal de no perdre't.

Per la tarda, la Carol ens ha regalat un altre taller dels seus i, com sempre, no m'ha deixat indiferent. Impossible no sentir-te tocat, a més, quan et demana que siguis una "eina" per la dinàmica final... Del taller em quedo amb dues coses: una frase "No hi ha actituds dolentes, sinó conseqüències negatives o positives" i una dinàmica, "Constel·lació".

Què millor que, durant el moment sobretaula de després de sopar, haguem cantat quasi totes les cançons que coneixíem de l'Acord d'Acords? Bones vibracions...

Dia de pluja, dia de retrobar-me amb altres persones amb les quals em queden moltes coses per compartir. Les gotes han mullat el terra. És temps perquè les llavors plantades comencin a brotar.

2n dia de formació del ISI

Avui, m'he llevat amb la mateixa pregunta amb la qual vaig anar-me a dormir (llegeix el post anterior si no ho has fet), però amb una visió més calmada, sense el neguit de voler saber una resposta definitiva quant més aviat millor.

Si el taller d'ahir a la tarda em va ajudar a enderrocar les "velles" idees, el taller d'avui m'ha ajudat a començar a el·laborar els fonaments. "Antropologia d'estar per casa": una petita visió d'aquest extens món que ens ha fet comprendre que anar al "SUD" és més aventura, si cap, que abans.

Veig que m'espera un xoc de cultures: la dels que m'acullen i la meva. Dues cultures plenes de semblances, però també de diferències!

Uuufff! Moltes coses apreses en aquests dos dies.

Ja tinc ganes de les properes formacions per continuar construïnt les meva resposta!

Vull canviar la meva vida

Vull força interior per canviar el món.

Vull comprometre'm en el món de qui pateixen;

deixar de dir només paraules i mullar-me en fets.

Vull viure en la meva carn el dolor dels omes trencats;

'sobreviure' amb els que sobreviuen a penes;

saber el que és viure amb ritme de mort contínua.

Vull ser veure de l'home emmordassat i mans del relligat.

Vull ser el crit dels homes que...

Desconegut

1r dia de formació del ISI

Ha començat l'aventura. Gent nova i conceptes nous.

No som un grup gaire nombrós, som entre 10 i 15 persones de diferents maneres de viure la vida, de diferents realitats, de diferents edats, diferents creences; però que compartim un mateix projecte, malgrat no tinguem el mateix objectiu...

Però quin és el meu objectiu? Semblava que el tenia clar, però després de la primera entrevista en la qual en Carles em va dir "Intentem, com a mínim, no fer gaire mal allà on anem". D'ençà d'aquell moment que he deixat de tenir tant clar quin és el meu objectiu d'aquesta aventura que tot just acabava de començar.

I avui, després del primer taller que hem fet, res del que pensava o creia sobre la nostra tasca del "Nord" vers el "Sud" ha quedat de peu... Què vaig a fer doncs allà?

Perquè m'entengueu, aquí teniu un vídeo que us pot donar una idea:



Ara mateix només tinc clara una cosa: vull anar-hi. Però per què? Bona nit!

ISI (Iniciació a la Solidaritat Internacional)

Sembla ser que torno a tenir un estiu de voluntariat, però una mica més especial. Passo del voluntariat a "casa nostra" al voluntariat al SUD.

Vaig a cegues, confiant en la llarga experiència que em transmetin des de SED.

Dissabte 12 i diumenge 13, la primera de les 4 formacions de preparació.

La decisió ja està presa, conscient del que m'espera???