diumenge, 23 d’octubre del 2011
divendres, 5 d’agost del 2011
2a minicrònica des de Paraguai
Mba'eichapa!
Ja fa dues setmanes que vam arribar a Horqueta i són moltes coses les viscudes, però moltes més les que voldria poder conèixer... Em dóna la sensació que quan estigui "aclimatat" ja serà la hora de marxar.
Aquesta última setmana ha estat força rara. Divendres passat, la meva companya va patir apendicitis i la van haver d'operar el mateix dia. Tot ha anat bé, tant bé que avui ja ha tornat a Mitãnguéra. Però tot això ens ha destrotat una mica el ritme del CTM, sobretot a ella que ha estat prop d'una setmana tancada a l'habitació de la residència o "la cueva" com li diu ella.
Són moltes coses les que visc i moltes les que m'agradaria explicar, però només puc explicar-ne algunes de significatives.
Aquesta setmana ha fet molt fred, per ser un país tropical. Si divendres passat erem a 30, aquests dies hem estat per sota els 10ºC. Porto un costipat que no marxa ni a patades! :S Evidentment, els nens/es deixen d'assistir a Mitãnguéra, sobretot ara a final de setmana que els hi queda poca roba d'abric.
A Mitãnguéra hem començat amb la tasca d'higiene amb els nens i nenes del centre, ja que les dutxes fins aquesta setmana estaven en construcció. Aquesta setmana m'ha tocat convèncer en Carlitos dues vegades perquè es dutxes i rentar-li la roba. En Carlitos té uns 7 o 8 anys i és "un niño de calle calle", com em va dir una de les treballadores del centre; marxa de casa a les 6 del matí i arriba a casa a les 11 de la nit, algun dia no torna. Tampoc va a l'escola i es nota, ja que el castellà li costa parlar. Els dos hem connectat d'alguna manera; per això, em toca a mi dutxar-lo i rentar-li la roba a mà.
Ahir dijous, vaig anar a "la escuelita", la escola humil dels maristes on els/les alumnes paguen 5000 guaranís al mes, menys d'un €. L'estil d'educar és diferent degut als pocs recursos físics que tenen els alumnes i les professores, però tenen molts recursos educatius degut a que han de compensar el que no tenen amb altres coses. Això sí, el ritme és moooolt tranquil. Els nens i nenes d'aquí no surten amb un nivell comparable amb els nens/es de la mateixa edat a Espanya, però a nivell de relacions i de viure els donen 1000 voltes. El que més m'agrada és el fet que em miren quan passo i em tornen els somriures que el faig.
Avui les dones del menjador han comprat una taula nova amb bancs que hem anat a buscar. He caminat per carrers de terra vermella amb 30 nens al voltant. La cara de felicitat d'haver aconseguit allò, l'he vist contades vegades. Aquestes mares, cada dissabte preparen menjar i el venen a plaça per conseguir diners pel projecte. És brutal el que fan aquestes dones. Sense cap organització al darrera estan conseguint quelcom inimaginable per la majoria de nosaltres. Nosaltres no aportem gran cosa allà, però el fet de ser-hi i passar-hi el temps val molt la pena.
Em continua xocant els nens venedors que hi ha pel carrer. No són molts, però n'hi ha. M'he fet amb un d'ells, en Francisco, que pels matins va a "la escuelita" i algunes tardes ven "chipas" (uns roscos típics d'aquí) que ha fet la seva àvia. És una realitat d'aquí, normal aquí i impensable a allà. Per això és tant important la feina de Mitãnguéra: per treure nens del carrer i per donar a la gent d'aquí una altra visió.
Segur que em deixo 1000 i una coses, però tot això és un simple tastet per mostrar-vos una part del que visc i sento.
Una abraçada de nen/a del Mitãnguéra!
Ja fa dues setmanes que vam arribar a Horqueta i són moltes coses les viscudes, però moltes més les que voldria poder conèixer... Em dóna la sensació que quan estigui "aclimatat" ja serà la hora de marxar.
Aquesta última setmana ha estat força rara. Divendres passat, la meva companya va patir apendicitis i la van haver d'operar el mateix dia. Tot ha anat bé, tant bé que avui ja ha tornat a Mitãnguéra. Però tot això ens ha destrotat una mica el ritme del CTM, sobretot a ella que ha estat prop d'una setmana tancada a l'habitació de la residència o "la cueva" com li diu ella.
Són moltes coses les que visc i moltes les que m'agradaria explicar, però només puc explicar-ne algunes de significatives.
Aquesta setmana ha fet molt fred, per ser un país tropical. Si divendres passat erem a 30, aquests dies hem estat per sota els 10ºC. Porto un costipat que no marxa ni a patades! :S Evidentment, els nens/es deixen d'assistir a Mitãnguéra, sobretot ara a final de setmana que els hi queda poca roba d'abric.
A Mitãnguéra hem començat amb la tasca d'higiene amb els nens i nenes del centre, ja que les dutxes fins aquesta setmana estaven en construcció. Aquesta setmana m'ha tocat convèncer en Carlitos dues vegades perquè es dutxes i rentar-li la roba. En Carlitos té uns 7 o 8 anys i és "un niño de calle calle", com em va dir una de les treballadores del centre; marxa de casa a les 6 del matí i arriba a casa a les 11 de la nit, algun dia no torna. Tampoc va a l'escola i es nota, ja que el castellà li costa parlar. Els dos hem connectat d'alguna manera; per això, em toca a mi dutxar-lo i rentar-li la roba a mà.
Ahir dijous, vaig anar a "la escuelita", la escola humil dels maristes on els/les alumnes paguen 5000 guaranís al mes, menys d'un €. L'estil d'educar és diferent degut als pocs recursos físics que tenen els alumnes i les professores, però tenen molts recursos educatius degut a que han de compensar el que no tenen amb altres coses. Això sí, el ritme és moooolt tranquil. Els nens i nenes d'aquí no surten amb un nivell comparable amb els nens/es de la mateixa edat a Espanya, però a nivell de relacions i de viure els donen 1000 voltes. El que més m'agrada és el fet que em miren quan passo i em tornen els somriures que el faig.
Avui les dones del menjador han comprat una taula nova amb bancs que hem anat a buscar. He caminat per carrers de terra vermella amb 30 nens al voltant. La cara de felicitat d'haver aconseguit allò, l'he vist contades vegades. Aquestes mares, cada dissabte preparen menjar i el venen a plaça per conseguir diners pel projecte. És brutal el que fan aquestes dones. Sense cap organització al darrera estan conseguint quelcom inimaginable per la majoria de nosaltres. Nosaltres no aportem gran cosa allà, però el fet de ser-hi i passar-hi el temps val molt la pena.
Em continua xocant els nens venedors que hi ha pel carrer. No són molts, però n'hi ha. M'he fet amb un d'ells, en Francisco, que pels matins va a "la escuelita" i algunes tardes ven "chipas" (uns roscos típics d'aquí) que ha fet la seva àvia. És una realitat d'aquí, normal aquí i impensable a allà. Per això és tant important la feina de Mitãnguéra: per treure nens del carrer i per donar a la gent d'aquí una altra visió.
Segur que em deixo 1000 i una coses, però tot això és un simple tastet per mostrar-vos una part del que visc i sento.
Una abraçada de nen/a del Mitãnguéra!
dimecres, 27 de juliol del 2011
1a minicrònica des de Parguai
Mba'eichapa! (Salutació en guaraní) Com veieu estic aprenent una mica d'idiomes :P
ja portem aproximadament una setmana a Paraguay. És difícil d'explicar tot el que he pogut observar sent completament empàtic amb el país...
30 hores de viatge amb avió ens va dur a aquest país desconegut de Sudamèrica. De Barcelona a Roma, de Roma a Sao Paulo i de Sao Paulo a Asunción, fent escala a Ciudad del Este (ciutat al límit de la frontera amb Brasil). Una evidència d'aquest món boig, que per anar a un lloc has d'anar enrera per després tirar endavant.
És un país que es troba a cavall (cavally en guaraní) del que nosaltres coneixem a occident i el que nosaltres coneixem com a Sud, pots veure cases molt molt humils però amb televisor i equip de música que es poden sentir a 100 metres.
El grup d'Horqueta (som 3 o puhapy en guaraní) estem residint a una residència de noies del camp que durant el curs escolar (de febrer a novembre) viuen allà. Són 36 noies cuidades per 3 monges. Puc confessar que van "molt fortes"; algun cop fan un comentari en guaraní i es fiquen a riure totes mirant-me i, com és d'esperar, fujo jeje
Mentre una es queda a la residència durant el dia, les altres dues van a un centre obert que tenen els germans Maristes al costat de "la escuela". Es diu Mitanguéra Rekové. que traduit significa "La vida de los niños". Aquest nom està encertadíssim, ja que la seva finalitat és cuidar la vida dels nens i nenes que hi van, ja que molts es dediquen a treballar, a la venta ambulant o a estar al carrer quan no tenen escola (per estar al centre els obliguen a anar a l'escola). Hi ha nens de 1 any fins a 12 o 13 anys... En el centre juguen, mengen, es renten, canten, fan els deures... Allà són nens i nenes.
Les mateixes dues persones que van a Mitanguéra van a les 11 a un menjador social improvitzat per 4 mares d'un barri prop del centre d'Horqueta. Mengen cada dia entre 50 i 80 nens i nenes, segurament és de les imatges més impactants que he pogut veure, per dos motius: per l'aspecte a simple vista, que no vull descriure perquè segurament crearia una imatge que no vull crear, i pels pebrots de les mares que han muntat això. Mares de famílies superhumils, molt humils que han destinats els seus migdies a les famílies del barri. Això és SOLIDARITAT!
A partir de la setmana vinent, començarem a anar a "la escuelita", l'escola humil dels germans Maristes. Paguen 5000 guaranís al mes (és menys d'1€) i molts no ho paguen.
Moltes coses a explicar, masses! Però no ho puc desvelar tot, ja us explicaré quelcom a la tornada o en d'altres mails, però no tot ja que us convido a que vingueu.
Una abraçada de nen/a del Mitãnguéra!
dimarts, 19 de juliol del 2011
Comença l'AVENTURA: CTM Horqueta 2011
Ja arribat el dia que durant uns quants mesos he esperat. Ja no hi ha marxa enrere, encara que tampoc me'n faria...
Completament nerviós pel que esdevindrà aquests Camps de Treball Missió de SED. No sé si em deixo res aquí: si és material, cap problema; si no és material, quan torni potser ho retrobo.
Marxo a un altre continent geogràfic i sociocultural. Marxo sent un i convençut de tornar sent una mica diferent.
I, avui més que mai, una abraçada ben forta.
Completament nerviós pel que esdevindrà aquests Camps de Treball Missió de SED. No sé si em deixo res aquí: si és material, cap problema; si no és material, quan torni potser ho retrobo.
Marxo a un altre continent geogràfic i sociocultural. Marxo sent un i convençut de tornar sent una mica diferent.
I, avui més que mai, una abraçada ben forta.
diumenge, 5 de juny del 2011
7è i 8è dia de formació del ISI
Ja és l'últim cap de setmana de formació, però enlloc de centrar-nos en la preparació hem tocat de peus a terra. Quina és la nostra tasca? Conèixer el Sud per canviar el Nord.
INDIGNAT! Així és com m'he quedat després dels dos tallers principals del cap de setmana: "Deute ecològic" i "El consum nostre dia a dia".
Com és que hem parlat tant del Nord, si viatgem cap al Sud a fer un Camp de Treball/Missió? Si volem que el Sud sigui Sud, hem de fer que el Nord canvii i respecti al Sud i al Nord per igual, ja que ara mateix no respecta a caps dels dos.
Ara toca preparar-ho tot pel viatge. Els nervis comencen a fer-se presents, malgrat encara quedi un mes i mig per marxar... Ha començat la REVOLUCIÓ personal?
INDIGNAT! Així és com m'he quedat després dels dos tallers principals del cap de setmana: "Deute ecològic" i "El consum nostre dia a dia".
Com és que hem parlat tant del Nord, si viatgem cap al Sud a fer un Camp de Treball/Missió? Si volem que el Sud sigui Sud, hem de fer que el Nord canvii i respecti al Sud i al Nord per igual, ja que ara mateix no respecta a caps dels dos.
Ara toca preparar-ho tot pel viatge. Els nervis comencen a fer-se presents, malgrat encara quedi un mes i mig per marxar... Ha començat la REVOLUCIÓ personal?
dijous, 19 de maig del 2011
Paraguai? Ah! Però existeix aquest país?
Segurament, el títol d'aquest post deu ser la resposta per part de molta gent. En què em baso per dir això?
Aquest matí he anat a un parell de llibreries i, passant per davant la secció de països amb tot de guies de països d'arreu del món, m'ha vingut al cap "Deu haver alguna guia de Paraguai?". Doncs, com ja m'esperava, no. Com a molt tenia 10 pàgines a la guia "Sudamérica para mochileros" del Lonely Planet.
Paraguai no és un d'aquells països escollits, per la majoria, per anar a visitar algun cop a la vida. Se'm fa extrany dir això, ja que per mi és un païs del qual sempre n'he sentit a parlar...
Aquest matí he anat a un parell de llibreries i, passant per davant la secció de països amb tot de guies de països d'arreu del món, m'ha vingut al cap "Deu haver alguna guia de Paraguai?". Doncs, com ja m'esperava, no. Com a molt tenia 10 pàgines a la guia "Sudamérica para mochileros" del Lonely Planet.
Paraguai no és un d'aquells països escollits, per la majoria, per anar a visitar algun cop a la vida. Se'm fa extrany dir això, ja que per mi és un païs del qual sempre n'he sentit a parlar...
dilluns, 9 de maig del 2011
Final del 5è i 6è dia de formació del ISI
Final del 5è dia
Ja pensava que el dia s'havia acabat, m'equivocava. Pensava que era l'únic que quedava despert, però em vaig trobar en Carles llegint el diari i, abans de poder-li dir bona nit, ell es va avançar dient-me "Voldria parlar amb tu".
Em va dir que no aniria on preferia, Tanzánia hauria d'esperar degut a imprevistos d'últim moment. Ell tenia el neguit de si acceptaria (o així m'ho va semblar), ja que vaig transmetre la meva preferència vers Àfrica. De fet, la decepció em va invair per uns instants, però la il·lusió d'anar al Paraguai, un lloc del qual he sentit a parlar a tantes persones del món marista, va guanyar terreny. A més a més, em va dir que seria el coordinador del grupet de 3 persones, un novato com soc jo... La conversa va continuar fins que no va quedar res per dir-nos o el cansament ens va fer callar.
Aquella nit em va costar moltíssim dormir-me, la notícia inesperada em va fer donar moltes voltes durant tota la nit.
6è dia
La conversa de la nit anterior no va parar de rondar pel meu cap durant la resta del dia...
El taller del matí "Què fariem si ens trobéssim en la situació...?", un petit tastet de situacions que ens podríem trobar allà i construcció del nostre propi decàleg d'actuació. Molt útil!
El moment esperat per la majoria va arribar. El moment de dir on anava cadascú i amb qui. Vaig aprofitar l'avantatge d'unes horetes de saber on aniria per fixar-me en la reacció de les meves companyes d'aventura. Com sempre, intento comprendre l'expressivitat del cos i la cara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)